Catalunya, terra d’associacions

Diuen que no ets tant el que dius com el que fas, i en aquest sentit els catalans fan moltes coses, i el més important, les fan de forma conjunta. A Catalunya es comptabilitzen 74.438 associacions, segons dades del Departament de Justícia del 2020. Una xifra que serveix per entendre la magnitud d’aquesta xarxa en l’àmbit social. L’autoorganització marca i defineix la societat catalana.

Com a concepte, l’associacionisme es refereix a l’organització voluntària de persones que busquen un interès comú, ja sigui de caràcter cultural, polític, esportiu, d’assistència social, de lleure o de qualsevol altre àmbit. El punt important és que aquesta activitat es fa sense ànim de lucre i buscant el benefici de la societat.

De la clandestinitat a la creació del teixit social

Històricament, el terme associacionisme neix al segle XIX arran de les teories del socialisme utòpic, i tot i que a l’època medieval ja es van crear gremis i confraries amb la intenció de defensar els interessos comuns, no va ser fins a l’era de la Revolució Industrial que van proliferar les associacions com a tals. La finalitat sempre ha sigut la mateixa, vetllar per les necessitats de la societat, i en el moment que el sistema econòmic i empresarial apuntava cap al capitalisme incipient, l’aparició de l’obrerisme organitzat va esdevenir necessari.

Al llarg del segle XIX i XX la societat catalana va crear associacions en diferents àmbits, com és el cas d’ateneus, escoles, cooperatives o sindicats. L’aparició de moltes d’aquestes entitats corresponia a la mancança d’aquests serveis bàsics, com podia ser l’escolarització, la salut o la defensa dels interessos laborals dels treballadors. En els àmbits on no existia protecció social, era la mateixa societat la que buscava mecanismes per protegir-se. També va ser en aquestes dècades que el moviment de recuperació de consciència nacional va aflorar, en un intent de reivindicar la personalitat pròpia de Catalunya i lluitar per la seva preservació. Una fita que va quedar desdibuixada en l’època franquista, quan totes les institucions nacionals catalanes i la xarxa d’associacions van ser perseguides i reprimides. En aquest context, el dret a associació queda pràcticament inhabilitat, però l’associacionisme català sobreviu en la clandestinitat.

L’associacionisme com a reflex del poble català

Els valors de l’associacionisme marquen el camí cap a una societat més compromesa i menys individualista. De fet, si analitzem alguns elements bàsics de la cultura catalana, veiem que aquesta idea està en sintonia amb la realitat cultural. Aplecs, sardanes, festes majors, Sant Jordi… tot implica ajuntar-se, organitzar-se, conviure i compartir. No és casualitat, per tant, que la majoria de catalans destinin part del seu temps lliure a activitats associatives o socials, amb afany de millorar la qualitat de vida del conjunt del país. 

En la varietat hi ha el gust, i pel que fa a entitats, n’hi ha per a tots els gustos. Qualsevol català pot trobar, avui dia, alguna associació que sigui del seu interès, i on pugui aportar el seu gra de sorra. Inquietuds esportives, històriques, del món de l’alimentació, científiques, acadèmiques, d’assistència social… tot té cabuda en el teixit associatiu català. 

Més enllà d’on arriben els organismes públics, aquesta xarxa de persones imparable pot contribuir de forma activa i molt significativa a crear oportunitats i vetllar pel benefici de tots els col·lectius, ningú pot quedar enrere des d’un punt de vista social. En especial, des de les associacions s’ha fet i es continua fent una tasca imprescindible enfocada a col·lectius exclosos, emergències socials, persones amb menys recursos, afectades per abusos bancaris o del sistema, malalties minoritàries, grups de suport, i un llarg etcètera. Entitats que s’han hagut d’organitzar de forma interna i, en molts casos, sense ajuda pública, per satisfer necessitats bàsiques dels ciutadans, tant físiques com psíquiques, i millorar així la seva qualitat de vida. 

Una tasca que mai ha rebut el suport merescut i que en molts casos es finança a través de donatius i ajudes dels ciutadans. Per sort, la consciència social cada vegada té més pes i la cooperació va més enllà de la mateixa associació per obrir-se a tota la ciutadania, en una circumstància en què el suport de tots i cadascun dels col·laboradors és imprescindible. Amb això s’escenifica que el teixit associatiu té un doble vessant: la participació activa des de dins o la col·laboració des de fora, de manera que n’acaba formant part tota la societat.

La cultura, un pilar bàsic de desenvolupament

A Catalunya, la cultura de tot un poble s’ha mantingut al llarg dels anys i fent front a tota mena de situacions socials i polítiques, gràcies, en bona part, a les associacions i la seva tasca de preservació i enfortiment del teixit cultural. Per fer-nos una idea del pes que suposen, de les 74.438 associacions anteriorment esmentades, 34.261 són de caràcter cultural. La lectura que se’n deriva és que la societat catalana aposta per la cultura i, amb això, aposta pel coneixement, per la llibertat d’expressió i fomenta el pensament crític. 

La cultura juga un paper clau en el desenvolupament d’un territori i esdevé una part imprescindible en la vida dels ciutadans. Més enllà dels llibres, les sèries o els museus, la cultura també és la llengua, la forma de relacionar-nos amb els altres i amb l’entorn, són els costums que ens fan viure d’una determinada manera, celebrant unes dates concretes o donar valor a un sentiment de pertinença en un territori. La solidaritat social o la cooperació són dos valors que també estan altament influïts per la cultura i que, al seu torn, poden influir, i molt, en el funcionament social d’un poble. La cultura ho és pràcticament tot, i les associacions adopten la funció de conservar aquest valor identitari a través d’organitzacions i activitats que en dinamitzin la seva preservació.

La cooperació social, una aposta de valor

L’associacionisme entén la creació d’una comunitat des de la base de la inclusió i amb la finalitat de reforçar aquests lligams perquè el treball conjunt permeti al conjunt de la societat avançar més, i avançar millor. En cap cas, però, aquesta unió de persones s’ha de viure des de l’exclusió cap a tots els que no en formen part. Un fet que pot derivar en sentiments negatius per part de la resta de ciutadans, i que s’allunya de la raó de ser d’aquest tipus d’entitats on el respecte i el treball en equip marquen la seva existència. Perdre aquesta essència suposaria individualitzar el moviment i condemnar-lo a desaparèixer.

El sentiment identitari pot tenir un gran impacte en una societat i pot ser determinant en el seu desenvolupament. Un territori que cregui en les seves persones, que vulgui defensar la cultura i que promogui tota mena d’activitats des de l’autoorganització i la tasca voluntària, és, sens dubte, un territori amb inquietud per evolucionar constantment. A Catalunya, el teixit associatiu és testimoni d’aquesta voluntat i creix cada dia amb la mirada posada en el futur, però sense perdre de vista els orígens. Treballar col·lectivament per un futur amb una societat més justa i compromesa és apostar per les persones i assegurar que, des de les associacions, es vetllarà pel seu benestar i el del territori.